Premisses

June 14th, 2006

Primera premissa: La civilització no és i mai no podrà ser sostenible. Això és especialment cert en el cas de la civilització industrial.

Segona premissa: Les comunitats tradicionals no solen abandonar o vendre voluntàriament els recursos en què es fonamenten les seves comunitats fins que les seves comunitats han estat destruïdes. Tampoc no permeten de bon grat que els seus hàbitats (landbases) siguin fets malbé a fi que d’altres recursos —or, petroli, etcètera— en puguin ser extrets. En conseqüència, aquells qui volen els recursos faran el que puguin per destruir les comunitats tradicionals.

Tercera premissa: La nostra manera de viure —la civilització industrial— requereix i es fonamenta en una violència persistent i generalitzada, sense la qual s’esfondraria molt ràpidament.

Quarta premissa: La civilització es fonamenta en una jerarquia clarament definida i àmpliament acceptada, tot i que sovint no articulada. La violència perpetrada pels qui ocupen les posicions més altes de la jerarquia sobre els qui n’ocupen les baixes és gairebé sempre invisible, és a dir, passa desapercebuda. Quan es percep, és completament racionalitzada. La violència perpetrada pels qui ocupen les posicions més baixes de la jerarquia sobre els qui n’ocupen les altes és impensable, i quan es dóna és vista amb estupor, horror i la fetitxització de les víctimes.

Cinquena premissa: La propietat dels qui ocupen les posicions més altes a la jerarquia és més valuosa que la vida dels qui n’ocupen les baixes. És acceptable que aquells qui estan a dalt incrementin la quantitat de propietats que controlen —en llenguatge corrent: guanyar diners— arruïnant o prenent la vida dels de sota. Això s’anomena producció. Si els de sota fan malbé la propietat dels de dalt, els de dalt poden matar o arruïnar les vides dels de sota. Això s’anomena justícia.

Sisena premissa: La civilització no és redimible. Aquesta cultura no emprendrà cap mena de transformació voluntària cap a una forma de vida sana i sostenible. Si no l’aturem, la civilització continuarà desgraciant la gran majoria dels humans i degradant el planeta fins que la civilització —i possiblement també el planeta— s’esfondri. Els efectes d’aquesta degradació continuaran perjudicant els humans i els no-humans durant molt de temps.

Setena premissa: Quant més temps esperem perquè la civilització s’esfondri —o quant més temps esperem fins que nosaltres mateixos l’enderroquem—, més lletja serà la caiguda, i pitjors en seran les conseqüències per a aquells humans i no-humans que visquin aleshores, i per a aquells que en vinguin després.

Vuitena premissa: Les necessitats del món natural són més importants que les necessitats del sistema econòmic.

Una altra manera d’expressar la vuitena premissa: Qualsevol sistema econòmic o social que no beneficiï les comunitats naturals en què es fonamenta és insostenible, immoral i estúpid. La sostenibilitat, la moralitat i la intel·ligència (així com la justícia) requereixen desmantellar aquest sistema econòmic o social, o com a mínim evitar que faci malbé el teu hàbitat (landbase).

Novena premissa: Si bé està clar que algun dia hi haurà molts menys humans que actualment, aquesta reducció de la població pot produir-se (o aconseguir-se, depenent de la passivitat o l’activitat amb la qual decidim abordar aquesta transformació) de moltes formes. N’hi ha que impliquen violència i privacions extremes: un cataclisme nuclear, per exemple, reduiria la població i el consum, però ho faria d’una manera esgarrifosa; el mateix és vàlid per a una continuació de la sobreexplotació, seguida d’un daltabaix. Altres formes implicarien menys violència. Tenint en compte, però, els actuals nivells de violència per part d’aquesta cultura en contra tant dels humans com del món natural, no és possible parlar de reduccions en la població i el consum que no comportin cap mena de violència i privació; no pas perquè les reduccions impliquin necessàriament la violència, sinó perquè la violència i la privació han esdevingut els fets bàsics de la nostra cultura. Tanmateix, algunes formes de reduir la població i el consum, tot i ser violentes, consistirien en disminuir els nivells actuals de violència —exigits i causats pel moviment (sovint forçat) de recursos dels pobres cap als rics— i estarien per descomptat marcades per una reducció de la violència actual contra la natura. Tant a nivell personal com col·lectiu podríem ser capaços de reduir i suavitzar la violència que es produirà durant aquest procés, continu i potser permanent, de transformació. O potser no. Però una cosa és certa: si no l’abordem de manera activa —si no parlem de la nostra situació i de com ens en sortirem— la violència serà sens dubte molt més severa, la privació més extrema.

Desena premissa: La cultura sencera i la majoria dels seus membres estan trastocats. La cultura es mou per una pulsió de mort, un desig de destruir la vida.

Onzena premissa: Des del principi, aquesta cultura —la civilització— ha estat una cultura d’ocupació.

Dotzena premissa: Al món no hi ha persones riques, com tampoc no hi ha persones pobres. Només hi ha persones. Els rics poden tenir un munt de trossos de paper verd que molts fan com si valguessin alguna cosa —o les seves suposades riqueses poden ser encara més abstractes: nombres als discs durs dels bancs— i els pobres no. Els “rics” pretenen posseir terra, i als “pobres” se’ls denega sovint el dret a aquesta mateixa pretensió. Una de les funcions primordials de la policia és imposar les fantasies d’aquells qui tenen molts trossos de paper verd. Els qui no tenen papers verds acostumen a acceptar aquestes fantasies gairebé tan ràpidament com els qui sí en tenen. Aquestes fantasies comporten conseqüències extremes al món real.

Tretzena premissa: Els qui són al poder governen per la força, i com més aviat ens alliberem de la il·lusió que no és pas així, abans podrem començar al menys a prendre decisions raonables sobre si, quan i com resistirem.

Catorzena premissa: Des que naixem —i probablement des que som concebuts, però no estic segur com ho argumentaria— se’ns inculca, individualment i col·lectivament, l’odi a la vida, l’odi al món natural, l’odi als animals salvatges, l’odi a les dones, l’odi als nens, l’odi als nostres cossos, l’odi i la por a les nostres emocions, l’odi a nosaltres mateixos. Si no odiéssim pas el món, no permetríem que fos destruït davant dels nostres ulls. Si no ens odiéssim pas a nosaltres mateixos, no permetríem que les nostres cases —i els nostres cossos— fossin enverinats.

Quinzena premissa: Amor no implica pacifisme.

Setzena premissa: El món material és primordial. Això no vol dir que l’esperit no existeixi, ni que el món material sigui tot el que hi ha. Vol dir que l’esperit està barrejat amb la carn. Vol dir també que les accions del món real tenen conseqüències al món real. Vol dir que no podem confiar que Jesucrist, Papà Noel, la Gran Mare o el conill de Pasqua ens treguin d’aquest merder. Vol dir que aquest merder és realment un merder, i no només l’arronsament de les celles de Déu. Vol dir que hem d’afrontar aquest merder nosaltres mateixos. Vol dir que durant el temps que som aquí a la Terra —tant si anem a un altre lloc després de morir com si no, tant si viure aquí és una condemna com un privilegi— la Terra és el cas. És primordial. És casa nostra. Ho és tot. És absurd pensar o actuar o existir com si aquest món no fos real i primordial. És absurd i patètic no viure les nostres vides com si les nostres vides fossin reals.

Dissetena premissa: És un error (o més aviat una abnegació) basar les nostres decisions en el fet que les accions que se’n derivin puguin o no espantar els indecisos o la massa dels nord-americans.

Divuitena premissa: El sentit que tenim actualment de nosaltres mateixos no és pas més sostenible que l’ús que fem actualment de l’energia o de la tecnologia.

Dinovena premissa: El problema de la cultura es troba sobretot en la creença que controlar i abusar del món natural és justificable.

Vintena premissa: En aquesta cultura, l’economia —no pas el benestar de la comunitat, ni la moral, ni l’ètica, ni la justícia, ni la vida mateixa— mou les decisions socials.

Modificació de la vintena premissa: Les decisions socials estan determinades principalment (i sovint  exclusivament) en funció de si aquestes decisions incrementen les fortunes monetàries dels qui prenen les decisions i d’aquells als quals serveixen.

Re-modificació de la vintena premissa: Les decisions socials estan determinades principalment (i sovint  exclusivament) en funció de si aquestes decisions incrementen el poder dels qui prenen les decisions i d’aquells als quals serveixen.

Re-modificació de la vintena premissa: Les decisions socials estan fonamentades principalment (i sovint  exclusivament) en la creença a penes posada en qüestió que els qui prenen les decisions i aquells als quals serveixen tenen la prerrogativa d’augmentar el seu poder i/o les seves fortunes monetàries a costa dels de sota.

Re-modificació de la vintena premissa: Si excaves fins al cor de tot plegat —assumint que encara hi quedi algun cor— trobaràs que les decisions socials estan determinades principalment en funció de com aquestes decisions serveixin per a la finalitat de controlar o destruir la natura salvatge.

 

Derrick Jensen, Endgame (Vol. 1, The Problem of Civilization), Seven Stories Press, 2006, pp. IX-XII.

Traducció al català: http://airearbresaiguaanimals.blogspot.com/

Filed in Català